UNA RONDALLA DE BOADELLA
Explica una llegenda que el poble de Boadella té aquest nom per culpa d’una vaca. Vet aquí que una vegada hi havia uns pastors dels masos de can Vila (Terrades) que portaven a pasturar les seves vaques pels prats on ara hi ha Boadella. Un dia van perdre una vaca, la més gran i bonica que tenien, i un pastor la va anar a buscar. Va trobar una “ensaïmada” (que antigament se’n deia bua -excrement de vaca-) de la vaca perduda en el lloc on ara hi ha el poble i on abans només hi havia un mas. Aquesta “bua” va donar-los la pista per a trobar la vaca. I des d’aquell moment van anomenar aquell indret amb el nom de “bua d’ella” (Boadella).
UNA RONDALLA DE LES ESCAULES
Poca gent recorda la rondalla que s’explicava del castell de Les Escaules. Fou recollida per l’escriptor Pere Vayreda, de Lledó, l’any 1935 i publicada a Folklore de Catalunya-Rondallística, de Joan Amades. “Antigament, al castell de les Escaules hi conduïen dos camins de set canes d’amplada, amb una llarga i espessa renglera d’arbres a cada costat, tan poblats que quan plovia hom no es mullava, puix que l’aigua no podia travessar l’atapeïment del fullatge, i quan feia sol tampoc no podia travessar-lo cap raig. Semblava talment com un sostre de verdor. Un d’aquests camins arribava fins a Barcelona i l’altre fins a Perpinyà. Quan va aixecar-se el castell tot aquest terreny estava poblat de boscos frondosos que feien aquest indret intransitable, i per anar i venir del castell calia superar moltes dificultats i inconvenients. Un dia el senyor del castell estava cavil·lant com podria manar fer un camí planer i de fàcil transitar, i tot d’una, se li va presentar el diable i li va oferir fer no un camí, sinó dos abans de trenc d’alba de la matinada vinent, si li lliurava l’ànima d’un vassall. El senyor va acceptar i el diable, així que es va fer fosc, armat d’un garrot molt gruixut, va començar a garrotejar arbres. I així que els tocava s’enfonsaven terra endins com si el sòl se’ls tragués. Amb poca estona va tenir obert el coll dels dos camins, seguidament va arrossegar el bastó per terra i van restar al moment llisos i aplanats, Immediatament va seguir tot el curs dels camins i ençà i enllà de les dues voreres colpejava el terreny mentre deia: “Ací creixi un roure, ací una alzina, ací un àlber”. I així per l’estil, i al moment creixia l’arbre que deia, alt i cepat com un gegant. Al moment que el diable anava a donar el darrer cop de bastó a terra on anava a fer sorgir el darrer arbre, se li va presentar sant Miquel, que era el patró del castell, va empaitar-lo amb l’espasa i el diable va fugir cames ajudeu-me”.